Feminisme, Literatura

ORIGEN: RELAT GUANYADOR DEL I PREMI DE RELATS FEMINISTES FRIDAS7

Autora: Elena Ilobra

I

Els seus peus descalços trepitjaven l’humus del sotabosc amb decisió. Els branquillons cruixien a cada passa: ferma i calmada. Va arribar a una petita clariana des d’on es podia veure la Lluna i s’hi va asseure entrecreuant les cames. Un sospir profund, ulls tancats… i només la remor de les fulles en els arbres. En aquell silenci es podia inclús sentir com les arrels dels arbres parlaven entre elles.

Els cabells de Kalah ja no eren del negre atzabeja d’uns anys enrere: ara estaven tenyits de pinzellades platejades que brillaven amb més llum sota el cel de la nit. I les seves mans, fines i arrugades, reposaven fonent-se amb els seus genolls: semblaven dues aranyes ossudes, fràgils i velles, però el que la seva la fosca pell amagava eren uns palmells callosos, soferts i forts. Aquelles mans l’havien acompanyat fins allà on era. I ho va agrair.

A cada respiració s’omplia de la immensitat de la nit i agraïa des de les seves entranyes el fet de poder estar allà present.

A l’àvia, que va ser la primera que la va acompanyar a la clariana i li va ensenyar a reposar. A la mare, que va nodrir-la i  embolcallar-la de calidesa i de qui va aprendre a rugir davant les adversitats. Al seu cos, que la guiava i acompanyava, la sanava i li permetia seguir avançant. A la terra, que la sostenia i alimentava. A les germanes amb qui ara ella criava i protegia al grup per a tots aquells que vindrien. Al cel, que els donava llum i foscor a parts iguals… A tot.

I respirar.

I agrair.

II

Els dies com avui és quan més viva em sento. Per fi diumenge de primavera, sol radiant i poder començar a portar malles amb samarreta de màniga curta: això és vida.   Lilith, vine! Tia, on va tan de pressa?

Jo què sé, està boja! Veu un ocell i arrenca a córrer com una posseïda… però després sempre torna. Instint de caçadora, suposo. I escolta, què el curro… Has pogut parlar del canvi en l’horari?

Quin plaer anar a caminar amb la Carla els caps de setmana. Això d’arribar a la vida adulta no sent gens bé en general.

—Buf, doncs vaig intentar tornar a treure el tema, però no hi ha manera, nena, allà tothom va de cul i ningú té temps de parlar gaire. Així que res, a seguir plegant passades les 21.00.

—Quin desastre. Bé, com a mínim podem seguir fent sopars…

—I passejades de cap de setmana! De veritat, com pot ser que necessiti tant sortir de la ciutat? És com si el meu cos desitgés escapar-se cada divendres. És el meu premi de la setmana.

Se’ns passa el matí volant i, com no pot ser d’altra manera, acabem amb el vermut al bar del poble. Els diumenges de muntanya són glòria.

—Com podem ser tan idiotes de tancar-nos en pisos diminuts durant tota la vida, treballant en oficines fosques i hermètiques, i comptant les hores que ens queda per poder ser lliures al bosc? Mira aquesta que feliç que viu! —La Lilith jau a l’ombra de la taula, amb el cap reposant sobre el peu de la Clara—. Qui fos gossa!

III

Els orígens hi son. L’essència hi és. La mateixa terra torna a ser trepitjada una i mil vegades més; i seguirà sent caminada fins a la fi dels temps.

El mateix sol que ens il·luminava en el passat és el que ara brilla per al nostre avui, la mateixa lluna que ens mirava torna a sortir cada nit, i l’aigua del mar que ens acarona ja va banyar als nostres avantpassats.

Som un tronc en el bosc.

Ens preocupa la nostra escorça, les formigues que ens enfilen, el corc que ens està menjant en un raconet… i a vegades, amb una mica de sort, també pensem en les branques que vindran i els fruits que donarem. Però allò que no es veu, les arrels que tenim… també som nosaltres, i saben més del que podem escoltar. Són les arrels les que ens fan vibrar amb el present, les que ens fan sentir que pertanyem a aquell lloc, les que reconeixen allò que necessitem i recorden les companyes que vam tenir en el passat. Són les arrels les que ens retornen a l’origen, de la mà de totes aquelles amb qui vam compartir camí. Però estan tan avall… i sovint parlen tan fluixet…

Aturar-se, reposar, escoltar.

I respirar…

I agrair.

1 comentario en “”

  1. Enhorabona, és un relat preciòs que em recorda que som part de la terra, gea, gaia… en femení no per l’article sino pel valor. I m’ha recordat una experiència entre creativitat i natura, que és recull en una imtge d’una dona feta amb arrels

    Me gusta

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.