Fridas denúncia

Valeria

En aquest article us relatarem un cas real, amb fets que no són pas aïllats sinó molt més habituals del que sembla a través de la mala praxi.

La Valeria (nom fictici) acudeix a Fridas per compartir la seva història i ajudar a visibilitzar la vulneració dels drets sexuals i reproductius que pateixen sobretot les persones amb vagina perquè les institucions prenguin d’una vegada cartes en l’assumpte. Resulta urgent la necessitat d’una formació i reciclatge del personal dels centres sanitaris que tingui en compte les violències masclistes, i en especial el tractament de les violències sexuals. Demanem professionals sensibilitzats, empàtics i respectuosos amb els processos i cossos. Que ens informin i ens preguntin en tot moment si ens sembla bé o no la realització de les diverses proves. Que no donin res per sabut, que preguntin per conèixer a qui atenen.

Tot va començar quan la Valeria va demanar a la seva doctora de capçalera una derivació a ginecologia. En la seva petició li va comentar que, arran d’una vivència d’abusos sexuals que encara no tenia superada, voldria ser atesa per una ginecòloga*. La seva metgessa de capçalera li va dir que seria difícil, ja que hi ha moltes dones que, ja sigui per violències com per motius religiosos o culturals, no volen ser ateses per ginecòlegs i que des de salut pública no tenen prou ginecòlogues per atendre a tothom, ja que a més són un percentatge força inferior de la plantilla. La Valeria ens explica que la metgessa, en veure que estava afectada per la situació, li va aconsellar que, quan li truquessin per donar-li hora, preguntés per quin professional li havia tocat. Si era el ginecòleg que s’inventés alguna excusa per canviar de dia i amb sort li posarien amb la ginecòloga, però que mai digués directament que volia ser atesa per una ginecòloga, ja que per experiència sabia que això generava discrepàncies i ja miren malament a la pacient.

La Valeria amb aquesta por al cos així ho va fer, però, per sorpresa seva, la noia que li va trucar per la cita no li va saber dir quin professional li havia tocat per molt que ella insistís. Amoïnada va comentar aquesta situació amb la seva psicòloga, la qual li va dir que ella en aquest cas tenia tot el dret a ser atesa per la professional que demanés i que no necessitava un justificant psicològic per aconseguir-ho. La psicòloga li va recomanar que expliqués la situació al centre per poder fer, si era el cas, el canvi de professional.

La Valeria va trucar al centre i allí li van confirmar que efectivament tenia visita amb el ginecòleg. Ella, seguint el consell de la seva psicòloga, va explicar la situació i va fer de nou la seva petició. Cal recordar que a moltes persones que han patit violències sexuals com la Valeria els costa verbalitzar. La Valeria ens confessa que sovint es queda muda, no li brollen les paraules i una sensació de plor li envaeix la gola.

Afortunadament al centre no li van posar cap pega i al cap d’uns mesos va acudir a consulta, però el seu maldecap no va acabar aquí. Quan va entrar a consulta la van rebre la infermera, la doctora i un noi de pràctiques. A la Valeria li va saber greu dir res, ja que va pensar que tothom té dret a aprendre i que en tot cas la visita li faria la ginecòloga. Ens explica que tampoc es va sentir en un espai segur com per explicar la seva situació i, per tant, la cura que es requeria per atendre el malestar que li produïen les proves en els òrgans sexuals.

Durant la visita la doctora l’informa que procediran a fer-li una eco vaginal, ella no hi posa cap objecció, ja que era esperable que li fessin alguna prova. Així que, respira profundament i es mentalitza de què és una simple prova i és per la seva salut, tal com ha treballat a teràpia. Mentre es col·loca a la llitera escolta per darrere la cortina que la ginecòloga li demana al noi de pràctiques que faci ell la eco. La Valeria serra les dents, intenta recuperar el control del seu cos. Ho aconsegueix, però tan aviat surt del centre la tensió muscular es manifesta i el plor li surt amb fúria des de l’estómac.

Ens explica que en el passat havia tingut un ginecòleg i que ja havia passat abans per una eco, des de llavors no havia tornat a acudir. En aquell primer cop, ens relata que va començar a sentir calfreds, que es sentia ‘esgarrifada’ ja quan va pujar a la llitera i que li va comentar a la infermera d’aleshores, la qual li va treure importància. Aquell dia, tan aviat va arribar a casa, va prendre una dutxa ben calenta perquè s’endugués la sensació de fàstic que sentia, tot i que els calfreds i el malestar la van acompanyar la resta del dia.

Ara, a més, se sent culpable. Culpable per no haver parlat, de no haver pogut dir ‘no’. Ens diu que segurament, si la ginecòloga li hagués preguntat si li importava que l’exploració se li fes el noi, ella li hagués dit que preferiria que li fes ella. Llavors potser li hauria explicat el perquè o potser no. Que només el simple fet de preguntar a la pacient la seva opinió i tenir-la en compte canvia totalment el tracte i evita que succeeixin situacions com aquesta que us compartim.

*Encara que la societat no estigui tan avançada, a l’hora d’ajudar-la a aclarir a què es referia amb ‘ginecòloga’, arribem a la conclusió que ella, pel que fa a proves que requereixen contacte amb òrgans sexuals o sexualitats, mostra rebuig a ser atesa pel gènere polític que s’associa a home, és a dir, persones que són ‘llegides’ com a homes.

Feminisme

La ley ante las violencias sexuales

A raíz de las últimas sentencias mediáticas sobre violencia sexual en España, como son las grupales en Pamplona y Manresa, se han puesto de nuevo en cuestión los supuestos de abuso y agresión sexual. ¿Por qué una es inferior en grado que la otra? ¿Qué supone que una misma situación sea enjuiciada de una forma u otra? ¿Deberían ser lo mismo? ¿Debería hacerse una nueva catalogación? Infinitas preguntas están hoy en el aire al igual que una clara indignación por parte de de la ciudadanía que cree que no se está haciendo justicia. Pero, ¿realmente no se está haciendo justicia o es que se hace pero de acuerdo a unos textos jurídicos obsoletos?

Sigue leyendo «La ley ante las violencias sexuales»
Feminisme

EL DISCURSO QUE NOS VENDE EL PATRIARCADO

El domingo, volviendo a casa después de la concentración en protesta de la resolución de la sentencia del caso Juana Rivas, una mujer de unos cuarenta años señala los carteles que llevaba en mano y me dice con curiosidad: Fridas, ¿qué es eso de Fridas?

Le explico que se trata de un colectivo feminista y que justo ahora volvía de una concentración en denuncia de la justicia patriarcal, ya que recientemente habían condenado a una mujer injustamente por salvaguardar a sus hijos de su padre maltratador. Ella estaba bien enterada porque enseguida identifico que se trataba de Juana Rivas e incluso añadió que lo mejor que se puede hacer en estos casos es matar al marido o pareja, que sale más a cuenta: “Total que para unos años que te encierran, tú y tus hijos estáis a salvo y cuando salgas te van a dar alguna ayuda”. Yo me reí de su ocurrencia, que no era la primera vez que escuchaba, pero que carece de toda realidad. Una mujer maltratada es (casi) imposible que mate a su maltratador, aunque lo llegué a tener en mente y alguna incluso lo intente, debido al fuerte maltrato que ha sufrido que ha acabado con su autoestima, identidad y la ha llevado a un gran desgaste físico y psicológico.

Sigue leyendo «EL DISCURSO QUE NOS VENDE EL PATRIARCADO»

Masculinitat

Un paso atrás para avanzar junt@s hacia adelante

A la mayoría nos sorprendió el pasado 8 de marzo que en las primeras filas de la manifestación no hubiera hombres. Si el feminismo es un movimiento igualitario, ¿por qué entonces se quedaron los hombres en segundo plano?

La visibilidad de las mujeres ese día estuvo justificada si nos fijamos en que los hombres siempre son los protagonistas en todos lados, incluso, a veces, en la lucha feminista. Por tanto, su razón fue la de equilibrar esa visibilidad.

Sigue leyendo «Un paso atrás para avanzar junt@s hacia adelante»