Blog

Feminisme

Poetika_dramatika

LAS MUJERES

Poema finalista del Segon premi literari Feminista Fridas

Las mujeres
esos seres depravados
denostados
olvidados
desistidos
negados
violados
tocados, insultados, apestados, apresados.
Seres que se vuelcan en la vida
en dar vida
en dar cuidados.
En crear hogar
y cuidarlo.
En criar
y educar
y formar
y acompañar
y estar
y dejar
de ser
mujeres
y dejar
de ser ellas
(nunca más)
para estar a tu lado.

Las mujeres
esos seres depravados.
Aún
no
lo
han
dicho
todo.

Trobareu més poemes com aquest al seu instagram:

https://www.instagram.com/poetika_dramatika_eme/

Una petita mostra:

LA SEÑORA BOLLERA

A la señora bollera

se le han acercado

demasiadas damiselas.

Heterocuriosas.

Seductoras.

Infantoliodes.

Que buscan

y a la vez huyen

a sus hombres.

no eran suyos.

Pero acabarían siéndolo,

suyas,

de esos hombres.

La señora bollera ya lo era de joven.

Camionera.

Tortillera.

En el grupo la borde.

La fea.

La gordi.

Depílate las cejas.

Ponte medias.

No te sientes como un hombre.

Cierra esas piernas.

Incómoda.

Molesta.

Demasiados golpes.

A la señora bollera

Se le deben

más miradas tiernas

y menos dolores.

LA NIÑA TOCADA

La niña tocada

ha sido tocada.

Y te mira

asustada.

A veces calla.

Asustada.

A veces habla.

Asustada.

A veces olvida.

Para poder continuar

y no seguir tan asustada.

Pero vuelve todo.

Sin querer

sin saber

sin entender

todo vuelve.

Se ennegrece

y se convierte

en masa blanda enferma

de peste, dudas, asco,

casi muerte.

Todo vuelve.

Y habrá de caminar

por la vida

con un corazón

casi inerte.

Criar con un corazón

casi inerte.

La niña tocada

te pide que la mires

Y la creas

Para poder amar

Y ser amada.

Que nunca más

Nadie toque.

Que ya no existan nunca

Más niñas tocadas.

AMIGA MÍRAME

Amiga.

Ven.

Ven aquí.

Mírame a los ojos.

Respira.

Dame tus manos cálidas.

Recibe las mías.

Escúchame.

Mírame a los ojos.

Escúchame.

Confía.

Ven.

Mírame.

No te vayas.

Escúchame.

Siente mi calor.

Mírame.

Confía.

Estás en un sitio seguro.

No tenemos que competir.

Nos dijeron eso.

Nos creímos eso.

Potenciaron eso.

No es verdad.

Es mentira.

No somos enemigas.

No tenemos que luchar

ni recelar.

Confía.

Estás en un sitio seguro.

Somos aliadas.

Somos compañeras.

Somos iguales.

Somos hermanas.

Estás en un sitio seguro.

Se trata de eso.

Cada vez somos más.

Respira. Tranquila. Confía.

ALGUNOS HOMBRES BUENOS        

Algunos hombres buenos

que cuidan

que miman

que te miran.

Que están ahí sin pisar lo fregado.

Que friegan.

Que barren.

Que limpian.

Que son libres

y les gusta tu libertad a su lado.

Que luchan.

que protegen.

Que se enfrentan

contra los que no cuidan.

Que escuchan

y hablan

y expresan

y sienten.

Y aprenden

y saben

que no saben,

pero quieren.

Padres

hermanos

jefes.

Esos hombres buenos

         algunos hombres buenos

                         cada vez más hombres buenos.

Serán (y lo son) nuestros aliados.

Libros y feminismo, Literatura

LA NIÑA MÁS BONITA DE ALELLA

Ángela Landete, Lovelace

Editorial Autografía, marzo 2022

Una amiga fiel, una familia bien, una urbanización residencial en el distinguido municipio de Alella… Todo parece ir a las mil maravillas en la vida de Ímogen Valeiro. Pero no es así.

De nuevo, la autora presenta un análisis psicológico, si bien esta vez se centra en las imprudencias ocasionadas por la inseguridad común entre los adolescentes, utilizando como disparador de la trama una de las peores lacras sociales: el abuso de menores. «Tengo una hija de diez años y soy incapaz de escribir sobre niños indefensos; de ahí que escogiera como protagonista una adolescente. Ímogen es toda una heroína: valiente, perspicaz, compasiva y protectora.»

Desafortunadamente, la joven solo cuenta trece años y, como es propio de la adolescencia, se niega a confiar en sus padres y se rige por impulsos: el desprecio y la ira hacia un adulto que manipula a sus compañeras hasta desmembrar su seguridad, que abusa de ellas y utiliza la psicología más cruel para silenciarlas.

«Es una realidad oscura que nos afecta a todas. Pregúntale a diez mujeres, y las diez tendrán una lóbrega anécdota que explicar: abuso, tocamiento, agresión, o quizá algo peor.»

Ímogen tiene un poder que ella misma desconoce. Es heroína de pies a cabeza. De todos modos, en un caso así, la autora cree que lo mejor es confiar en los progenitores, que, como adultos, sabrán cómo actuar. Considera que la clave para acortar la distancia entre adultos y menores radica en una comunicación fluida y asertiva, rasgo que debería forjarse desde la infancia y trabajarse a conciencia a medida que pasan los años.

Deseamos convencernos de que en casa todo va bien —es incluso probable que así sea— pero, ¿sabes realmente qué hace tu hijo/a tantas horas encerrado en su habitación, qué le pasa por la cabeza, qué situaciones está viviendo?

SINOPSIS

Ímogen Valeiro alberga un trauma pasado en su subconsciente. Un día, este comienza a revelarse en forma de terribles pesadillas, despertando en Ímogen sospechas de los impúdicos actos de su vecino e, impulsada por su sentido de la justicia, decide desenmascararle. Lamentablemente, su ciclo nocturno se altera de tal modo que, hostigada por la privación de sueño, la niña cae enferma; el trastorno psíquico deriva en otro, y este en un tercero, hasta que sucumbe por completo a sus miedos y cometerá errores de dimensiones catastróficas. Errores penados por la ley.

Una mirada a la fina línea que separa una vida cómoda de una tragedia.

Una apología a la amistad.

Una crítica a un delito abyecto cometido durante siglos.

Feminisme, Libros y feminismo, Literatura, Valentes

Mil mujeres: obra guanyadora del Segon premi literari Feminista Fridas

Autora: Pilar Domínguez Lucea

Mil mujeres
Mil mujeres me sostienen en la cima de sus vientres,
con su voz mecen el llanto y acunan los temores.
Mil mujeres —ni una menos— me arman de palabras;
mientras arrugan en sus puños las ofensas silenciadas.


Soy una con mil antorchas y vamos prendiendo portales.
Soy patera de sus mares; soy anclaje de sus gritos.
Soy legión y desafío; una loba en alaridos.


Mil corazones velados laten en cada plaza
con el rumor de la rabia hacia el que oprime su danza.
En la belleza de sus brechas crecen esquejes de fuerza
que han nacido de la sangre derramada entre sus piernas.


Mil mujeres han venido a sacudir sus delantales.
Los bordaron trece rosas que hoy están en mi memoria.
Soy la bruja de una historia escrita en lengua inclusiva.
Soy visible; soy de ellas.
Soy mujer en carne y viva.
Soy visible; soy de ellas.
Soy cuchillo en su vigilia.

Feminisme, Literatura

ORIGEN: RELAT GUANYADOR DEL I PREMI DE RELATS FEMINISTES FRIDAS7

Autora: Elena Ilobra

I

Els seus peus descalços trepitjaven l’humus del sotabosc amb decisió. Els branquillons cruixien a cada passa: ferma i calmada. Va arribar a una petita clariana des d’on es podia veure la Lluna i s’hi va asseure entrecreuant les cames. Un sospir profund, ulls tancats… i només la remor de les fulles en els arbres. En aquell silenci es podia inclús sentir com les arrels dels arbres parlaven entre elles.

Els cabells de Kalah ja no eren del negre atzabeja d’uns anys enrere: ara estaven tenyits de pinzellades platejades que brillaven amb més llum sota el cel de la nit. I les seves mans, fines i arrugades, reposaven fonent-se amb els seus genolls: semblaven dues aranyes ossudes, fràgils i velles, però el que la seva la fosca pell amagava eren uns palmells callosos, soferts i forts. Aquelles mans l’havien acompanyat fins allà on era. I ho va agrair.

A cada respiració s’omplia de la immensitat de la nit i agraïa des de les seves entranyes el fet de poder estar allà present.

A l’àvia, que va ser la primera que la va acompanyar a la clariana i li va ensenyar a reposar. A la mare, que va nodrir-la i  embolcallar-la de calidesa i de qui va aprendre a rugir davant les adversitats. Al seu cos, que la guiava i acompanyava, la sanava i li permetia seguir avançant. A la terra, que la sostenia i alimentava. A les germanes amb qui ara ella criava i protegia al grup per a tots aquells que vindrien. Al cel, que els donava llum i foscor a parts iguals… A tot.

I respirar.

I agrair.

II

Els dies com avui és quan més viva em sento. Per fi diumenge de primavera, sol radiant i poder començar a portar malles amb samarreta de màniga curta: això és vida.   Lilith, vine! Tia, on va tan de pressa?

Jo què sé, està boja! Veu un ocell i arrenca a córrer com una posseïda… però després sempre torna. Instint de caçadora, suposo. I escolta, què el curro… Has pogut parlar del canvi en l’horari?

Quin plaer anar a caminar amb la Carla els caps de setmana. Això d’arribar a la vida adulta no sent gens bé en general.

—Buf, doncs vaig intentar tornar a treure el tema, però no hi ha manera, nena, allà tothom va de cul i ningú té temps de parlar gaire. Així que res, a seguir plegant passades les 21.00.

—Quin desastre. Bé, com a mínim podem seguir fent sopars…

—I passejades de cap de setmana! De veritat, com pot ser que necessiti tant sortir de la ciutat? És com si el meu cos desitgés escapar-se cada divendres. És el meu premi de la setmana.

Se’ns passa el matí volant i, com no pot ser d’altra manera, acabem amb el vermut al bar del poble. Els diumenges de muntanya són glòria.

—Com podem ser tan idiotes de tancar-nos en pisos diminuts durant tota la vida, treballant en oficines fosques i hermètiques, i comptant les hores que ens queda per poder ser lliures al bosc? Mira aquesta que feliç que viu! —La Lilith jau a l’ombra de la taula, amb el cap reposant sobre el peu de la Clara—. Qui fos gossa!

III

Els orígens hi son. L’essència hi és. La mateixa terra torna a ser trepitjada una i mil vegades més; i seguirà sent caminada fins a la fi dels temps.

El mateix sol que ens il·luminava en el passat és el que ara brilla per al nostre avui, la mateixa lluna que ens mirava torna a sortir cada nit, i l’aigua del mar que ens acarona ja va banyar als nostres avantpassats.

Som un tronc en el bosc.

Ens preocupa la nostra escorça, les formigues que ens enfilen, el corc que ens està menjant en un raconet… i a vegades, amb una mica de sort, també pensem en les branques que vindran i els fruits que donarem. Però allò que no es veu, les arrels que tenim… també som nosaltres, i saben més del que podem escoltar. Són les arrels les que ens fan vibrar amb el present, les que ens fan sentir que pertanyem a aquell lloc, les que reconeixen allò que necessitem i recorden les companyes que vam tenir en el passat. Són les arrels les que ens retornen a l’origen, de la mà de totes aquelles amb qui vam compartir camí. Però estan tan avall… i sovint parlen tan fluixet…

Aturar-se, reposar, escoltar.

I respirar…

I agrair.

Fridas denúncia

Valeria

En aquest article us relatarem un cas real, amb fets que no són pas aïllats sinó molt més habituals del que sembla a través de la mala praxi.

La Valeria (nom fictici) acudeix a Fridas per compartir la seva història i ajudar a visibilitzar la vulneració dels drets sexuals i reproductius que pateixen sobretot les persones amb vagina perquè les institucions prenguin d’una vegada cartes en l’assumpte. Resulta urgent la necessitat d’una formació i reciclatge del personal dels centres sanitaris que tingui en compte les violències masclistes, i en especial el tractament de les violències sexuals. Demanem professionals sensibilitzats, empàtics i respectuosos amb els processos i cossos. Que ens informin i ens preguntin en tot moment si ens sembla bé o no la realització de les diverses proves. Que no donin res per sabut, que preguntin per conèixer a qui atenen.

Tot va començar quan la Valeria va demanar a la seva doctora de capçalera una derivació a ginecologia. En la seva petició li va comentar que, arran d’una vivència d’abusos sexuals que encara no tenia superada, voldria ser atesa per una ginecòloga*. La seva metgessa de capçalera li va dir que seria difícil, ja que hi ha moltes dones que, ja sigui per violències com per motius religiosos o culturals, no volen ser ateses per ginecòlegs i que des de salut pública no tenen prou ginecòlogues per atendre a tothom, ja que a més són un percentatge força inferior de la plantilla. La Valeria ens explica que la metgessa, en veure que estava afectada per la situació, li va aconsellar que, quan li truquessin per donar-li hora, preguntés per quin professional li havia tocat. Si era el ginecòleg que s’inventés alguna excusa per canviar de dia i amb sort li posarien amb la ginecòloga, però que mai digués directament que volia ser atesa per una ginecòloga, ja que per experiència sabia que això generava discrepàncies i ja miren malament a la pacient.

La Valeria amb aquesta por al cos així ho va fer, però, per sorpresa seva, la noia que li va trucar per la cita no li va saber dir quin professional li havia tocat per molt que ella insistís. Amoïnada va comentar aquesta situació amb la seva psicòloga, la qual li va dir que ella en aquest cas tenia tot el dret a ser atesa per la professional que demanés i que no necessitava un justificant psicològic per aconseguir-ho. La psicòloga li va recomanar que expliqués la situació al centre per poder fer, si era el cas, el canvi de professional.

La Valeria va trucar al centre i allí li van confirmar que efectivament tenia visita amb el ginecòleg. Ella, seguint el consell de la seva psicòloga, va explicar la situació i va fer de nou la seva petició. Cal recordar que a moltes persones que han patit violències sexuals com la Valeria els costa verbalitzar. La Valeria ens confessa que sovint es queda muda, no li brollen les paraules i una sensació de plor li envaeix la gola.

Afortunadament al centre no li van posar cap pega i al cap d’uns mesos va acudir a consulta, però el seu maldecap no va acabar aquí. Quan va entrar a consulta la van rebre la infermera, la doctora i un noi de pràctiques. A la Valeria li va saber greu dir res, ja que va pensar que tothom té dret a aprendre i que en tot cas la visita li faria la ginecòloga. Ens explica que tampoc es va sentir en un espai segur com per explicar la seva situació i, per tant, la cura que es requeria per atendre el malestar que li produïen les proves en els òrgans sexuals.

Durant la visita la doctora l’informa que procediran a fer-li una eco vaginal, ella no hi posa cap objecció, ja que era esperable que li fessin alguna prova. Així que, respira profundament i es mentalitza de què és una simple prova i és per la seva salut, tal com ha treballat a teràpia. Mentre es col·loca a la llitera escolta per darrere la cortina que la ginecòloga li demana al noi de pràctiques que faci ell la eco. La Valeria serra les dents, intenta recuperar el control del seu cos. Ho aconsegueix, però tan aviat surt del centre la tensió muscular es manifesta i el plor li surt amb fúria des de l’estómac.

Ens explica que en el passat havia tingut un ginecòleg i que ja havia passat abans per una eco, des de llavors no havia tornat a acudir. En aquell primer cop, ens relata que va començar a sentir calfreds, que es sentia ‘esgarrifada’ ja quan va pujar a la llitera i que li va comentar a la infermera d’aleshores, la qual li va treure importància. Aquell dia, tan aviat va arribar a casa, va prendre una dutxa ben calenta perquè s’endugués la sensació de fàstic que sentia, tot i que els calfreds i el malestar la van acompanyar la resta del dia.

Ara, a més, se sent culpable. Culpable per no haver parlat, de no haver pogut dir ‘no’. Ens diu que segurament, si la ginecòloga li hagués preguntat si li importava que l’exploració se li fes el noi, ella li hagués dit que preferiria que li fes ella. Llavors potser li hauria explicat el perquè o potser no. Que només el simple fet de preguntar a la pacient la seva opinió i tenir-la en compte canvia totalment el tracte i evita que succeeixin situacions com aquesta que us compartim.

*Encara que la societat no estigui tan avançada, a l’hora d’ajudar-la a aclarir a què es referia amb ‘ginecòloga’, arribem a la conclusió que ella, pel que fa a proves que requereixen contacte amb òrgans sexuals o sexualitats, mostra rebuig a ser atesa pel gènere polític que s’associa a home, és a dir, persones que són ‘llegides’ com a homes.

Formació

TALLER ICEBERG DE LES VIOLÈNCIES MASCLISTES

Controlar, invisibilitzar, menysprear, desvaloritzar, humiliar, culpabilitzar, anul·lar, el xantatge emocional, l’humor sexista, la publicitat sexista, el llenguatge sexista, són algunes de les formes que presenta aquella part del masclisme més invisible o difícil de detectar. Des de Fridas, la Judith, l’Alicia, la Marjorie i la Laia, porten l’Iceberg de la violència masclista a les aules; ho fan amb uns objectius molts clars i amb visió de futur. Aquesta és l’entrevista a la Laia i a la Judith parlant-nos dels tallers. Llegim-les:

Sigue leyendo «TALLER ICEBERG DE LES VIOLÈNCIES MASCLISTES»
Libros y feminismo

Autores de tot l’any

S’ha acabat el mes d’octubre i, per tant, la campanya #yoleoautoras.

No és cap secret que fins fa ben poc ser escriptor estava relegat als homes i a alguna valenta decidida a rebre crítiques i més, pel sol fet de ser dona i atrevir-se a opinar, a narrar, a viatjar, a volar i a rebel·lar-se a través dels escrits. Segueix passant o estic parlant d’un temps molt, molt llunyà? No hi entraré, em limitaré a reproduir el que diuen els números: els escriptors homes segueixen ocupant els primers llocs de venda de llibres. Per què passa això? Aquí sí que hi puc entrar sense por a equivocar-me: arrosseguem l’herència d’un patriarcat vigent que ens ha dit i redit que la veu d’un home és la veritat i la d’una dona s’ha de callar. 

Seguint la idea d’un grup de twitteres que el 2016 van iniciar la campanya de #LeoAutorasOct, des de Fridas i a través de les xarxes vam demanar-vos que proposéssiu autores i llibres. Les respostes van ser immediates, diverses i abundants. Us deixo amb algunes de les recomanacions que ens vau fer arribar:

Sigue leyendo «Autores de tot l’any»
Feminisme

Shana Rey

Entro al compte d’Instagram de Shana Rey —un compte que segueixo de fa temps—, i el primer que em crida l’atenció és la descripció del seu perfil: Witch illustrator. Fins avui no m’havia aturat a llegir com es defineix a si mateixa; i sí, crec que l’encerta de ple. Cada una de les il·lustracions que ens regala s’embolcalla en una aura d’empoderament femení, de bruixa, de dona que s’estima i es mostra tal com és. Sigui quina sigui la lluna que omple la nit, l’artista ens brinda imatges properes, directes, d’una realitat massa vegades tabú.

Sigue leyendo «Shana Rey»
Valentes

Dones que fan història

“Els qui han explicat la història han amagat les DONES.

Ja és hora de conèixer les que han fet i les que fan història”.

Amb aquesta reflexió tan necessària com poderosa, el compte @donesquefanhistoria comparteix, cada dia, la fotografia i una breu biografia d’una DONA que ha fet o fa història; dones d’arreu del món i de tots els temps, amb professions artístiques i científiques i esportistes, dones amb valors que amb la seva dedicació i esforç fan que el món avanci; dones que deixen petjada.  Ara com ara, ja són més de sis-cents rostres els que omplen aquest perfil més que interessant, i anar sumant.

Sigue leyendo «Dones que fan història»

Feminisme, Interseccionalitat, Sin categoría

La prostitución “halal”, por Hakima Abdoun

La activista Hakima Abdoun

Mantener relaciones sexuales fuera del matrimonio en el Islam supone un grave pecado. En muchos países islámicos se considera delito y está penalizado. Por ello se recurre a la época medieval para justificar la prostitución. ¿Y cómo se alega? No hay nada que supone mucho esfuerzo en el islam. Todo tiene solución. El Islam como religión verdadera y única, cuando indica algo, es porque es verdad absoluta. Si nuestro Dios decidió prometernos vírgenes en el cielo a cambio de no cometer pecado en la tierra, es por algo. Es uno de los motivos claro de la represión sexual en las sociedades islámicas. El sondeo realizado en Marruecos por “L’Economiste” es clave para determinar las patologías sociales del país. Un 88% de los encuestados está en contra de las relaciones sexuales fuera del matrimonio. Sin embargo, los datos reales nos indican que hay 700 abortos clandestinos al día en el país. 

Sigue leyendo «La prostitución “halal”, por Hakima Abdoun»