Feminisme, Libros y feminismo, Literatura, Valentes

Mil mujeres: obra guanyadora del Segon premi literari Feminista Fridas

Autora: Pilar Domínguez Lucea

Mil mujeres
Mil mujeres me sostienen en la cima de sus vientres,
con su voz mecen el llanto y acunan los temores.
Mil mujeres —ni una menos— me arman de palabras;
mientras arrugan en sus puños las ofensas silenciadas.


Soy una con mil antorchas y vamos prendiendo portales.
Soy patera de sus mares; soy anclaje de sus gritos.
Soy legión y desafío; una loba en alaridos.


Mil corazones velados laten en cada plaza
con el rumor de la rabia hacia el que oprime su danza.
En la belleza de sus brechas crecen esquejes de fuerza
que han nacido de la sangre derramada entre sus piernas.


Mil mujeres han venido a sacudir sus delantales.
Los bordaron trece rosas que hoy están en mi memoria.
Soy la bruja de una historia escrita en lengua inclusiva.
Soy visible; soy de ellas.
Soy mujer en carne y viva.
Soy visible; soy de ellas.
Soy cuchillo en su vigilia.

Feminisme, Literatura

ORIGEN: RELAT GUANYADOR DEL I PREMI DE RELATS FEMINISTES FRIDAS7

Autora: Elena Ilobra

I

Els seus peus descalços trepitjaven l’humus del sotabosc amb decisió. Els branquillons cruixien a cada passa: ferma i calmada. Va arribar a una petita clariana des d’on es podia veure la Lluna i s’hi va asseure entrecreuant les cames. Un sospir profund, ulls tancats… i només la remor de les fulles en els arbres. En aquell silenci es podia inclús sentir com les arrels dels arbres parlaven entre elles.

Els cabells de Kalah ja no eren del negre atzabeja d’uns anys enrere: ara estaven tenyits de pinzellades platejades que brillaven amb més llum sota el cel de la nit. I les seves mans, fines i arrugades, reposaven fonent-se amb els seus genolls: semblaven dues aranyes ossudes, fràgils i velles, però el que la seva la fosca pell amagava eren uns palmells callosos, soferts i forts. Aquelles mans l’havien acompanyat fins allà on era. I ho va agrair.

A cada respiració s’omplia de la immensitat de la nit i agraïa des de les seves entranyes el fet de poder estar allà present.

A l’àvia, que va ser la primera que la va acompanyar a la clariana i li va ensenyar a reposar. A la mare, que va nodrir-la i  embolcallar-la de calidesa i de qui va aprendre a rugir davant les adversitats. Al seu cos, que la guiava i acompanyava, la sanava i li permetia seguir avançant. A la terra, que la sostenia i alimentava. A les germanes amb qui ara ella criava i protegia al grup per a tots aquells que vindrien. Al cel, que els donava llum i foscor a parts iguals… A tot.

I respirar.

I agrair.

II

Els dies com avui és quan més viva em sento. Per fi diumenge de primavera, sol radiant i poder començar a portar malles amb samarreta de màniga curta: això és vida.   Lilith, vine! Tia, on va tan de pressa?

Jo què sé, està boja! Veu un ocell i arrenca a córrer com una posseïda… però després sempre torna. Instint de caçadora, suposo. I escolta, què el curro… Has pogut parlar del canvi en l’horari?

Quin plaer anar a caminar amb la Carla els caps de setmana. Això d’arribar a la vida adulta no sent gens bé en general.

—Buf, doncs vaig intentar tornar a treure el tema, però no hi ha manera, nena, allà tothom va de cul i ningú té temps de parlar gaire. Així que res, a seguir plegant passades les 21.00.

—Quin desastre. Bé, com a mínim podem seguir fent sopars…

—I passejades de cap de setmana! De veritat, com pot ser que necessiti tant sortir de la ciutat? És com si el meu cos desitgés escapar-se cada divendres. És el meu premi de la setmana.

Se’ns passa el matí volant i, com no pot ser d’altra manera, acabem amb el vermut al bar del poble. Els diumenges de muntanya són glòria.

—Com podem ser tan idiotes de tancar-nos en pisos diminuts durant tota la vida, treballant en oficines fosques i hermètiques, i comptant les hores que ens queda per poder ser lliures al bosc? Mira aquesta que feliç que viu! —La Lilith jau a l’ombra de la taula, amb el cap reposant sobre el peu de la Clara—. Qui fos gossa!

III

Els orígens hi son. L’essència hi és. La mateixa terra torna a ser trepitjada una i mil vegades més; i seguirà sent caminada fins a la fi dels temps.

El mateix sol que ens il·luminava en el passat és el que ara brilla per al nostre avui, la mateixa lluna que ens mirava torna a sortir cada nit, i l’aigua del mar que ens acarona ja va banyar als nostres avantpassats.

Som un tronc en el bosc.

Ens preocupa la nostra escorça, les formigues que ens enfilen, el corc que ens està menjant en un raconet… i a vegades, amb una mica de sort, també pensem en les branques que vindran i els fruits que donarem. Però allò que no es veu, les arrels que tenim… també som nosaltres, i saben més del que podem escoltar. Són les arrels les que ens fan vibrar amb el present, les que ens fan sentir que pertanyem a aquell lloc, les que reconeixen allò que necessitem i recorden les companyes que vam tenir en el passat. Són les arrels les que ens retornen a l’origen, de la mà de totes aquelles amb qui vam compartir camí. Però estan tan avall… i sovint parlen tan fluixet…

Aturar-se, reposar, escoltar.

I respirar…

I agrair.

Literatura

Club de lectura «Nines». Amb Muriel Villanueva

El dijous 26 d’abril a les 15h tenim una cita a l’Abacus de Tarragona. Muriel Villanueva ens visita i ens regala un club de lectura a la nostra ciutat. Parlarem de Nines, un recull de contes escrits des de la valentia.

Vine a compartir aquest moment amb nosaltres. Escriu el teu nom i el teu correu electrònic. T’hi esperem!

 

 

Què se’n diu?

Anna Guitart, Tria 33, Canal 33: “Dotze contents molt potents, que fan remoure. No en sortireu indemnes”.

Julià Guillamon, Cultura/s, La Vanguàrdia: “Un feminisme introvertit, rebel i incòmode: un feminisme que no es casa amb ningú”

Inés Mac Pherson, escriptora: “És el primer cop que llegeixo a la Muriel Villanueva, però no serà l’última. No només per la seva prosa, sinó perquè té una força i una valentia a l’hora d’escriure que cal destacar i aplaudir. De fet, fins i tot m’atreviria a donar-li les gràcies per sacsejar-ho tot.” “Aquest llibre m’ha semblat fascinant, arriscat, cru i ple de força. Una escriptura que ens endinsa en una intimitat real, densa i palpable, amb totes les ombres, amb tots els moments truncats: el dolor, la pèrdua, el descobriment de l’horror, de les formes que pot tenir l’abús i les formes en que ens podem arribar a sotmetre. Dotze nines que ens mostren com podem arribar a callar, però també com podem arribar a cridar”.