Feminisme, Literatura

ORIGEN: RELAT GUANYADOR DEL I PREMI DE RELATS FEMINISTES FRIDAS7

Autora: Elena Ilobra

I

Els seus peus descalços trepitjaven l’humus del sotabosc amb decisió. Els branquillons cruixien a cada passa: ferma i calmada. Va arribar a una petita clariana des d’on es podia veure la Lluna i s’hi va asseure entrecreuant les cames. Un sospir profund, ulls tancats… i només la remor de les fulles en els arbres. En aquell silenci es podia inclús sentir com les arrels dels arbres parlaven entre elles.

Els cabells de Kalah ja no eren del negre atzabeja d’uns anys enrere: ara estaven tenyits de pinzellades platejades que brillaven amb més llum sota el cel de la nit. I les seves mans, fines i arrugades, reposaven fonent-se amb els seus genolls: semblaven dues aranyes ossudes, fràgils i velles, però el que la seva la fosca pell amagava eren uns palmells callosos, soferts i forts. Aquelles mans l’havien acompanyat fins allà on era. I ho va agrair.

A cada respiració s’omplia de la immensitat de la nit i agraïa des de les seves entranyes el fet de poder estar allà present.

A l’àvia, que va ser la primera que la va acompanyar a la clariana i li va ensenyar a reposar. A la mare, que va nodrir-la i  embolcallar-la de calidesa i de qui va aprendre a rugir davant les adversitats. Al seu cos, que la guiava i acompanyava, la sanava i li permetia seguir avançant. A la terra, que la sostenia i alimentava. A les germanes amb qui ara ella criava i protegia al grup per a tots aquells que vindrien. Al cel, que els donava llum i foscor a parts iguals… A tot.

I respirar.

I agrair.

II

Els dies com avui és quan més viva em sento. Per fi diumenge de primavera, sol radiant i poder començar a portar malles amb samarreta de màniga curta: això és vida.   Lilith, vine! Tia, on va tan de pressa?

Jo què sé, està boja! Veu un ocell i arrenca a córrer com una posseïda… però després sempre torna. Instint de caçadora, suposo. I escolta, què el curro… Has pogut parlar del canvi en l’horari?

Quin plaer anar a caminar amb la Carla els caps de setmana. Això d’arribar a la vida adulta no sent gens bé en general.

—Buf, doncs vaig intentar tornar a treure el tema, però no hi ha manera, nena, allà tothom va de cul i ningú té temps de parlar gaire. Així que res, a seguir plegant passades les 21.00.

—Quin desastre. Bé, com a mínim podem seguir fent sopars…

—I passejades de cap de setmana! De veritat, com pot ser que necessiti tant sortir de la ciutat? És com si el meu cos desitgés escapar-se cada divendres. És el meu premi de la setmana.

Se’ns passa el matí volant i, com no pot ser d’altra manera, acabem amb el vermut al bar del poble. Els diumenges de muntanya són glòria.

—Com podem ser tan idiotes de tancar-nos en pisos diminuts durant tota la vida, treballant en oficines fosques i hermètiques, i comptant les hores que ens queda per poder ser lliures al bosc? Mira aquesta que feliç que viu! —La Lilith jau a l’ombra de la taula, amb el cap reposant sobre el peu de la Clara—. Qui fos gossa!

III

Els orígens hi son. L’essència hi és. La mateixa terra torna a ser trepitjada una i mil vegades més; i seguirà sent caminada fins a la fi dels temps.

El mateix sol que ens il·luminava en el passat és el que ara brilla per al nostre avui, la mateixa lluna que ens mirava torna a sortir cada nit, i l’aigua del mar que ens acarona ja va banyar als nostres avantpassats.

Som un tronc en el bosc.

Ens preocupa la nostra escorça, les formigues que ens enfilen, el corc que ens està menjant en un raconet… i a vegades, amb una mica de sort, també pensem en les branques que vindran i els fruits que donarem. Però allò que no es veu, les arrels que tenim… també som nosaltres, i saben més del que podem escoltar. Són les arrels les que ens fan vibrar amb el present, les que ens fan sentir que pertanyem a aquell lloc, les que reconeixen allò que necessitem i recorden les companyes que vam tenir en el passat. Són les arrels les que ens retornen a l’origen, de la mà de totes aquelles amb qui vam compartir camí. Però estan tan avall… i sovint parlen tan fluixet…

Aturar-se, reposar, escoltar.

I respirar…

I agrair.

Feminisme

Shana Rey

Entro al compte d’Instagram de Shana Rey —un compte que segueixo de fa temps—, i el primer que em crida l’atenció és la descripció del seu perfil: Witch illustrator. Fins avui no m’havia aturat a llegir com es defineix a si mateixa; i sí, crec que l’encerta de ple. Cada una de les il·lustracions que ens regala s’embolcalla en una aura d’empoderament femení, de bruixa, de dona que s’estima i es mostra tal com és. Sigui quina sigui la lluna que omple la nit, l’artista ens brinda imatges properes, directes, d’una realitat massa vegades tabú.

Sigue leyendo «Shana Rey»
Feminisme

Unes 1000 persones es manifesten en contra la violència masclista a Tarragona

Aquest diumenge 25 de novembre, a Tarragona s’ha realitzat una gran mobilització de rebuig a la violència masclista. La concentració, a la qual hi han participat gairebé mil persones, s’ha iniciat al Balcó del Mediterrani a les sis de la tarda i la comitiva ha baixat per la Rambla Nova fins al Palau de Justícia. 

46765905_335373787244890_2237717109842903040_n

Sigue leyendo «Unes 1000 persones es manifesten en contra la violència masclista a Tarragona»

Feminisme

La violència contra les dones: un mal de segles

El fenomen de la violència i el maltractament exercits contra la dona no és un problema recent: l’anàlisi històrica revela que ha estat una característica de la vida familiar, tolerada i acceptada des de temps immemorials. En segles passats, la violència dels homes contra les dones era part de la vida quotidiana, ni tan sols se l’anomenava violència, senzillament, així eren les coses.

Sigue leyendo «La violència contra les dones: un mal de segles»

Literatura

Club de lectura «Nines». Amb Muriel Villanueva

El dijous 26 d’abril a les 15h tenim una cita a l’Abacus de Tarragona. Muriel Villanueva ens visita i ens regala un club de lectura a la nostra ciutat. Parlarem de Nines, un recull de contes escrits des de la valentia.

Vine a compartir aquest moment amb nosaltres. Escriu el teu nom i el teu correu electrònic. T’hi esperem!

 

 

Què se’n diu?

Anna Guitart, Tria 33, Canal 33: “Dotze contents molt potents, que fan remoure. No en sortireu indemnes”.

Julià Guillamon, Cultura/s, La Vanguàrdia: “Un feminisme introvertit, rebel i incòmode: un feminisme que no es casa amb ningú”

Inés Mac Pherson, escriptora: “És el primer cop que llegeixo a la Muriel Villanueva, però no serà l’última. No només per la seva prosa, sinó perquè té una força i una valentia a l’hora d’escriure que cal destacar i aplaudir. De fet, fins i tot m’atreviria a donar-li les gràcies per sacsejar-ho tot.” “Aquest llibre m’ha semblat fascinant, arriscat, cru i ple de força. Una escriptura que ens endinsa en una intimitat real, densa i palpable, amb totes les ombres, amb tots els moments truncats: el dolor, la pèrdua, el descobriment de l’horror, de les formes que pot tenir l’abús i les formes en que ens podem arribar a sotmetre. Dotze nines que ens mostren com podem arribar a callar, però també com podem arribar a cridar”.

Valentes

Horitzó

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani:  el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Sigue leyendo «Horitzó»