Des de què naixem som educats en un sistema patriarcal que té múltiples efectes segons siguem considerats com a home o dona.
Un és que les dones ens vegem les unes a les altres com a rivals, ens critiquem, ens qüestionem i ens deixem de banda. Posem murs entre nosaltres i generem un antagonisme que no té sentit, ja que en lloc d’ajudar-nos i recolzar-nos, ens ferim i debilitem. En l’antiguitat les dones estàvem molt més unides, ens ajudàvem i empoderàvem emocional i psicològicament. Aquesta germanor continua viva en algunes cultures més tribals o menys desenvolupades on la dona sovint no sobreviuria sense el suport de les altres.
La sororitat va per aquesta via i té un paper clau en tot col·lectiu feminista. El terme (sisterhood en anglès i soror- del llatí germana) fou encunyat als anys 70 per la feminista i escriptora nord-americana Kate Millett amb la idea d’aconseguir una unió social entre dones sense que existís diferència per classe, religió o ètnia.
La podríem definir com aquella complicitat femenina amb mentalitat transformadora que busca empoderar i enfortir la dona com a col·lectiu i visualitzar-lo en els contextos quotidians per aconseguir canvis. Subratlla la importància de la cooperació, la creació de xarxes i la solidaritat entre les dones, ja que el que defensa per sobre de tot la sororitat és que juntes som millors que per separat, que ajudant-nos arribarem molt més lluny que atacant-nos.
Així doncs, parteix d’un compromís social, ètic i emocional que busca la igualtat en la societat. A més, va més enllà de la seva conceptualització en no excloure del procés a les masculinitats, ja que la sororitat no veu als homes com una amenaça sinó com una aliança, com a còmplices del canvi tot involucrant-los activament. En aquest sentit, Fridas és un exemple, per a mi, de feminisme que sororitza.
Colectivo Fridas 